El Parc del Putxet

Situat en el barri del Putxet entre els carrers Manacor, Ferran i Puig i Marmellà i amb una superfície de gairebé 6 hectàrees, els jardins entapissen la part superior del turó del Putxet de 178 m d’alçada sobre el nivell del mar i, constitueixen per tant, un mirador excepcional als quatre vents sobre la ciutat de Barcelona i la mar Mediterrània.

ELS JARDINS DEL TURÓ DEL PUTXET

Els jardins d’aquest parc, projectats per l’arquitecte i paisatgista Josep Maria Casamor, dibuixen una xarxa de camins de macadam de recorregut sinuós, amb escales i rampes per salvar el fort desnivell, petites placetes entranyables amb fonts i bancs per seure i altres plataformes més amplies que inclouen jocs infantils, pistes de petanca i àrees de pícnic.

Tant per la varietat de plantes com per la seva situació, es podria dir que el Turó del Putxet és un bosc ordenadament enjardinat. Les característiques del terreny fan que la vegetació estigui sobretot situada en grans parterres atalussats que van baixant pel turó, tot emmarcant els camins que creuen aquest espai verd. N’hi ha una bona proporció, entre coníferes i frondoses, i als parterres més assolellats hi ha masses arbustives molt espesses, així com espècies vivaces i de temporada.

La vegetació dels jardins va canviant amb l’alçada, ja que com més amunt, més pobre és el sòl de plantació. Això no vol dir, però, que la vegetació perdi qualitat, en absolut. Un bon exemple en són les excepcionals i altíssimes coníferes que trobem principalment a la meitat superior del parc, que permeten dissimular les parets verticals de l’antiga pedrera. En aquesta part també destaquen els pins blancs, els pins pinyers, els cedres de l’Himàlaia, les alzines i les oliveres. A mesura que anem tirant avall hi trobem mimoses, mèlies i acàcies. També hi trobem falsos pebrers i algun arbre del paradís.

A les placetes hi ha, sobretot, tipuanes, sòfores, lledoners, alguns plàtans i palmeres, bastant avall, cap a l’entrada principal del parc, on destaquen uns quants exemplars de margalló, iuca i cupressàcies. Quant a la raresa, destaquen sobretot els arbustos, amb espècies tan poc freqüents com l’ajocagripaus, la lobèlia, el seneci, la duranta, la sàlvia microfil·la, d’aroma mentolada, i l’englantina, un arbust entapissant força abundant en aquest jardí i que a l’hivern s’omple de flors grogues.

Fotos: Ajuntament de Barcelona, 2016

El conjunt de la vegetació, molt ric en espècies autòctones, se situa entre camins dins de grans parterres atalussats, alguns dels quals es reforcen mitjançant grans blocs de rocalla. Des de l’entrada principal del carrer Manacor, podem observar la gran densitat d’espècies arbustives i arbòries que hi habiten i a mesura que enfilem pels camins i dreceres cap a la part més elevada del parc, anem captant les aromes de flors i plantes que desprenen flaires deliciosos. La vegetació arbòria comprèn pins blancs i pinyoners, cedres, alzines, oliveres, tipuanes arbres de l’amor, acàcies etc.

El sotabosc i les tanques vegetals que voregen els camins contenen espècies arbustives molt freqüents de la flora mediterrània com els baladres, els romanís, les heures, els llentiscles, l’arboç, els margallons o el marfull. El resultat d’aquest conjunt d’espècies, dibuixa en molts indrets, un jardí d’estil paisatgista que s’apropa a un bosc mediterrani domesticat i en altres zones, la presència d’espècies ornamentals com les palmeres, les iuques o els xiprers ens suggereix un jardí de caràcter més exòtic.

Al costat de la caseta dels jardiners trobem, possiblement l’arbre més vell dels jardins del Putxet. Es tracta d’una olivera silvestre que creix sobre un marge forca elevat des d’on desplega el seu domini sobre l’entrada principal. Té una capçada gran, enlairada i força arrodonida que reposa sobre un tronc amb història, retorçat i clivellat pel pas del temps. Un exemplar digne de veure.

A l’entrada principal del carrer Manacor podem contemplar diferents conjunts de iuques que creixen ufanoses als vessants més assolellats del parc. Són un gènere de plantes oriündes de les parts més càlides del continent americà i de les Antilles que s’utilitzen habitualment com a plantes ornamentals en els parcs i jardins de moltes ciutats del món, gràcies a la seva resistència a la sequera. Són plantes suculentes que emmagatzemen aigua, amb fulles perennes i dures que creixen a l’extrem d’una tija. Les flors, de color blanc, s’agrupen en inflorescències o raïms penjants que s’enfilen des del centre de la planta. Comprenen unes 40 espècies diferents.

A l’entrada principal de Manacor, trobem també un petit exemplar de drago, d’1,5m d’alçada que el va cedir un veí del barri del Putxet. Es tracta d’una espècie exòtica, autòctona de l’oest del Marroc i dels arxipèlags de les Açores, Madeira, Canàries i Cap verd que té un interès molt especial perquè és símbol de l’illa de Tenerife (el drago mil·lenari d’Icod de los Vinos) i presenta tanmateix unes característiques molt singulars que el fan únic. És una planta de creixement molt lent amb aspecte d’arbre però realment no ho és, ja que no té parts llenyoses ni anells de creixement. Està envoltada de llegendes i misteris, fruit de les seves propietats medicinals i sobretot del color únic de la seva saba que es torna vermella en contacte amb l’aire. “La sang del dragó”, àmpliament utilitzada pels aborígens i també pels grecs i els romans. A partir del segle XV l’exportació massiva de saba de Drago cap a Europa va reduir ostensiblement la població d’aquesta espècie. Avui és una planta protegida.

Font: Maria Josep Tort, biòloga i especialista en arbres singulars.